Mindfulness

No he encontrado mejor expresión de lo que uno puede sentir con mindfulness, meditación o lo que Csikszentmihalyi llamaba fluir que esta:

" En el punto inmóvil en torno al cual gira el mundo. Ni carnal ni descarnado. Ni desde ni hacia; en el punto inmóvil del que brota toda danza. Sin pausa y sin movimiento. Y no le llaméis fijeza. Donde se funden el pasado y el futuro. Ni desde ni hacia. Ni ascenso ni caída. Si no fuera por ese punto, por ese punto inmóvil, no habría danza. Y lo único que hay es danza. "

Y presente contínuo...http://www.youtube.com/watch?v=Ktsyc0rf40c

Responsabilitat individual i parella

La responsabilitat personal: exit personal i de parella.

Cuantes vegades no em sentit l’expressió: per estar be amb algu primer has d’estar be tu? però sovint ens pasa, com en altres coses a la vida, que entendre-ho no garanteix saber-s’ho reconeixer.

Reconeixer ho dic no només en el sentit de admetre quin és el meu estat animic sino també en el sentit de responsabilitzar-me’n. La primera part vindria a a ser la fácil doncs les emocions es senten i es difícil negar-les, un detecta amb més o menys claretat si es sent content, trist, feliç, eufòric, angoixat o rabiós, per posar alguns exemples, però el que no sap moltes vegades és a que atribuir-ho. Si la emoció es positiva no pasa res, pero quan em sento malament, llavors la tendència es buscar una explicació. Hi ha qui parla de la feina o del estat econòmic, el desencís social, la vuidor espiritual, etc. Però hi ha molta gent que ho atribueix als demès, a la mare o el sogre, el jefe o la cap, els companys de feina o fins i tot als veins i dins d’aquests hi ha un grup important que directament responsabilitza a la parella de la seva infelicitat. Aquestes persones solen tenir la falsa creença de que la felicitat els vindrà del exterior, del altre. Però si entenem la felicitat com la absència de dolor fisic i psicològic, juntament amb la capacitat de gaudir de tot allò que esta al nostre abast, em de entendre que es quelcom que un pot aconseguir-se en solitari i de forma individual. Es tracte en gran mesura d’una decisió personal. Si be es cert, que el amor rebut es un factor important en la percepció de la propia felicitat (Russell), es tracta més de la creença de ser estimat que de una realitat objectiva o mesurable, Aixi n’hi ha prou en que una persona es senti no estimada perque aquesta realitat subjectiva li imposibliliti gaudir i sentir-se feliç.

Molt sovint sentim a un dels membres de la parella expresions del estil: “no em fa feliç”, “no em deixa en pau”, “sóc un desgraciat per culpa d’ella”, o “ell em posa nerviosa”. Darrera d’aquestes frases hi ha com he dit la creença de que la felicitat vindrà de fora, més en concret a través de la parella i en conseqüència també la culpa serà seva si això no acaba de pasar.

Moltes vegades es dificil, per no dir imposible, poder confirmar si les coses son tal i com les explica aquella persona, si es tracte d’una realitat més o menys objetiva, o es una percepció totalment subjectiva i allunyada de la realitat.

Aixi quan una persona no es sent corresposa per la seva parella, i sembla que això sigui cert sovint afirma ser terriblement desgraciada, doncs dins seu hi ha la creença de que sense el seu amor, sense el seu respecte, sense la seva atenció no podrà ser feliç. Es cert que no sentir-nos corresposos i realment no ser-ho pot sumirnos en un estat de tristesa doncs suposa una frustració d’un desitg particular pero també es cert que això no imposiblita que un pugui ser feliç o moderadament feliç. Després la decisió es personal: si vol o no seguir amb una parella on els sentiments i les conductes no son reciproques. Dins aquest grup les persones sovint manifesten conductes de dependencia i summisio juntament amb sentiments de culpa més dirigida cap a ells mateixos que cap el altre. La hostilitat queda aixi repartida cap ambdòs i la por a la soletat injustament asociada a la infelicitat es el que els porta, més o menys conscientment, a seguir amb aquella parella.

Pero també hi ha molts casos, moltisims, en que una persona disfruta d’un amor correspos i tot i aixi es sent frustrada i desgraciada perque tambe es desresponsabilitza de la seva felicitat i espera que l’altre li proporcioni. En aquests casos poden apareixer sentiments de hostilitat i irritabilitat dirigida cap a l’altre membre de la parella doncs el responsabilitzen i culpabilitzen del seu estat emocional.

Son persones que demanden més, potser també perque donen més, entenen per donar allò que en diem el àgape (cuidado, atenció, preocupacio i sacrifici dirigit cap el altre) i es evident que en això la societat s’esmera més en educar-les a elles que a ells. Quan hi ha una percepció interna de desequilibri, una falta de reciprocitat, es quan agafen més força les exigencies, i aquí esta l’error, la persona es sent frustrada, angoixada, deprimida o irritada. Es feina terapèutica canviar les exigències rigidas i absolutistas per preferències flexibles que em permetin sentir emocions més sanas, més adaptatives. I es just desde aquest estat emocional desde on s’ha d’empendre l’acció i pasar a la conducta i plantejar a través de la comunicació asertiva les demandes concretas, negociarles. Doncs es quan la persona ja no es trova alterada per les seves propies exigencies i falses necesitats quan pot fer una valoració més equilibrada de la seva realitat. Si tot i aixi l’absència d’equilibri i la falta de reciprocitat es segueix percebint com a tal, la sol.lució es la ruptura quan un no vol o no desitja seguir endavant amb aquesta situació descompensada.

Penso doncs que un treball inicial i primordial dins la terapia de parella es responsabilitzar a cada indidviduo del seu estat emocional, perque es justament la no responsabilitat el que fa apareixer les exigències cap al altre amb més virulència. Responsabilitzar-los doncs, no culpabilitzant-los, sino fomentant la autonomia personal, els valors racionals, motivant-lo a ampliar els seus interesos personals, així com la seva red social. Es bàsic no només que un interioritzi aquest principi de responsabilitat personal sino que a nivell conductual constati que això es realment aixi: Està be, feliç, content, alegre, equilibrat o de bon humor, i sense negar que hi han molts factors que hi poden influir, depend basica i primordialment de un. Quan aquestes personas normalment furiosas amb la parella, angoixades i amb molta ràbia cap a l’altre se’n adonen d’això, aconsegueixen poc a poc lliurar-se d’aquestes emocions i recuperar el seu equilibri personal i el de la parella.

Per tant s’han de treballar les exigències, però també la responsabilitat personal en la aconsecució de la propia felicitat i insistir en un educació sobre la preocupació pels demés no marcada per la diferència sexual.

Hi però, qui, arrivat a aquest punt te un insight tipus: jo no sóc feliç amb ell/ella, tot a la resta de la meva vida m’agrada, però potser no l’estimo o no com jo voldria, i opten per trencar amb la parella. Pot semblar recargolat, però penso que el fet de agafar el timó de la propia vida obliga a reflexionar sobre temes que sovint es donen per suposats, a replantejar la situació personal i emocional, i això pot ajudar a obrir els ulls i descubrir o reconeixer coses que ignorava o de les que no n’era del tot conscient. I no les vol no perque les jutgi negativament, sino que no les vol fent us de la llibertat d’elecció que es dret (i potser deure) de tot èsser humà.

Tot el exposat es fruit de la meva observació en la pràctica clínica, per tant evidentment no hi ha cap rigor científic, res no és pot provar ni demostrar però si algu coincideix en les meves observacions potser seria bo desemvolupar-les a nivell empiric.