Fa un parell de dies llegia en una entrevista al filòsof francès Roger-Pol Droit la següent afirmació: “potser prendre’s la vida com un joc sigui la manera més seriosa de fer-ho”.
Repassan’t el significat de jugar he trobat que inclou:
Realitzar una activitat o fer alguna cosa executant alguna capacitat o destresa…
Prendre part….
Intervenir…
Participar….
I això és el que fem o intentem fer a la vida, potser sí.
Més endavant he trobat un altre significat de la paraula:
Tractar (alguna cosa o algu) sense concedir la importància o consideració que es mereix….
Això potser ja no ho fem tant. Els humans tenim una tendència innata a dramatitzar, a viure-ho tot com a molt greu, molt important, molt dolorós, molt indignant, molt catastròfic. Grans ofenses, grans disgustos, grans decepcions…. Normalment quan som capaços de relativitzar i veure les coses amb certa distància ens n’adonem que potser les coses no són tal com les vam percebre en un primer moment. Però el patiment inicial ja ens l’hem emportat.
Jo, sovint qüestiono als pacients: “Quina importància tindrà això que m’estàs explicant a la teva vida d’aquí un parell d’anys?”. La resposta és quasi sempre la mateixa: “cap” o “gairebé gens”….de vegades ni responen. Quan realment passen coses greus a la vida, de veritat devastadores, d’aquelles que et provoquen un dolor físic que et sembla que no podràs suportar i sents que se’n porten una part de tu per sempre, com és la mort d’un ser estimat, aleshores, una de les primeres coses que aprenem és a relativitzar amb tota la resta de coses que passen al nostre voltant.
I, perquè no, potser si que agafar-se la vida com un joc sigui la manera més seriosa de fer-ho. De fet, hi ha una altra manera?
Psicòleg
Col. núm. 8.318
